Viatjant des del cor, Etiòpia

Varen ser mesos, potser millor dit anys, de preparar-me per a poder marxar sense preparar res.

Aquest és un viatge que comença molt abans de pujar a l’avió, inclús molt abans de tenir la idea de posar un peu a l’Àfrica. Aquest viatge potser comença el dia en què em vaig armar de valor per seguir aquell instint que tantes vegades havia pretès fer callar dins meu. Una força que m’empenyia a anar més enllà per saltar aquell mur interior on havia viscut amagat durant tants anys. Una veueta que em burxava amb la idea que una altra mena de vida era possible, que jo era molt més que allò que vivia i que el món petit des d’on ho vivia.

Em sentia empès a preparar-me intensament sense saber per a què. Caminava a cegues buscant una cosa que no tenia forma ni color. Aviat, però, vaig descobrir que quan m’escoltava profundament m’hi acostava per un moment. Buscava en el silenci els subtils senyals del llenguatge de l’ànima i aprenia a posar la raó al servei de la voluntat profunda que em guia des del cor. Encara que la ment no ho entengués, seguia el pressentiment que allà fora, més enllà de la vida de cada dia, s’hi obria una terra fèrtil i preciosa que els meus ulls entelats no podien veure. Una terra que no és a cap lloc concret del món i al mateix temps, cada racó n’és ple. Aquest lloc, doncs, és una actitud, una manera de viure, de mirar i d’entendre la vida que fa del món un lloc gran i amable, ple de senyals, sincronies i possibilitats infinites.

I els senyals pintaven cada dia més grans i lluents les lletres d’Etiòpia. Un lloc on mai havia desitjat anar, ja que en la retina de la meva ignorància Etiòpia era un lloc hostil, sec i deprimit on no se m’hi havia perdut res. Seguint-ne la pista, però, vaig descobrir l’univers cultural que Etiòpia és per si sol. El misticisme del cristianisme copte, les ètnies tribals, les cultures Amhara, Oromo i setanta dues cultures més, les esglésies de Tigray, el llac Tana…

…segueix llegint des de l’edició en paper.